QUÈ HAURIA DE DIR EL NOU ESTATUT DEL PAÍS VALENCIÀ, SEGONS EL GRUP ARRELS.
1r. Que la sobirania dels valencians i de les valencianes els pertany a ells mateixos i que, per tant, el futur del nostre poble està exclusivament en les nostres mans.
2n. Que el català, llengua que comparteix el nom amb el de valencià en terres valencianes, és la llengua específica del territori i de la població. El concepte de pròpia ens és perillós, ja que, per motius històrics, l’aragonés que en poc de temps va passar a ser una varietat dialectal del castellà, també és llengua pròpia d’una bona part de les terres que avui en dia constitueixen el País Valencià. Específic vindria a reconèixer que si el País Valencià és visible al món amb veu i cara culturalment individualitzats, ho és i ho ha estat gràcies que formem part de la cultura catalana.El valencià, és a dir, el català, i la cultura que arrossega la llengua, amb les modificacions culturals de què ens hem dotat al llarg dels segles, és el que ens fa característics en el món. Si no, penseu quantes coses es coneixen dels valencians al món, des d’un punt de vista econòmic, folklòric, antropològic, festiu, gastronòmic, etc., i emmarqueu-les en un context cultural: la majoria d’aquests trets són propis de comarques catalanoparlants o castellanoparlants?.
3r Que la llengua catalana és el que ens vertebra com a poble i, per tant, l’administració pública, l’assumeix com a llengua vehicular prioritària. Malgrat que es puga reconéixer l’oficialitat del castellà, almenys mentre continuem sotmesos a l’estat espanyol, aquesta llengua hauria d’emprar-se només en la mesura que ho demanara un ciutadà concret explícitament.
4t. Que la funció de l’administració pública ha de ser la de gestionar el capital en recursos financers, de capital, territorials i humans, sempre buscant una distribució qualitativa, solidària i de justícia social.
5è. Que les competències del sòl són exclusives de la Generalitat Valenciana, i que cal establir un límit inviolable en la devastació territorial del país. El model de desenvolupament basat en els guanys fàcils que acaben anant a parar a les mans interessades d’uns quants especuladors s’ha d’acabar dràsticament. El territori és limitat i hem d’actuar amb ell amb el valor simbòlic i econòmic que representa per nosaltres. És un acte de responsabilitat social imprescindible.
6è. Que el País Valencià ha d’apostar per un marc de relacions amb d’altres territoris en peu d’igualtat i amb total llibertat. Les relacions entre els territoris de cultura catalana han de ser un objectiu prioritari des de qualsevol punt de vista: social, lingüístic, cultural, econòmic (desenvolupament industrial, investigació i recerca, turisme, agricultura, etc.). Som on som i, per tant, ens correspon jugar un paper preponderant en el concert amb aquests territoris que es coneixen amb els noms de: Països Catalans, Arc Mediterrani, o qualsevol altra mena de denominació que responga a aquesta realitat que descrivim.
7è. Que una de les inversions prioritàries ha de ser l’educació. L’educació pública i de qualitat, d’abast general i sense cap mena de discriminació. Les inversions dels diners públics han d’anar destinades l’àmbit educatiu públic, per tant, els concerts econòmics amb l’escola privada només s’entendrien, per exemple, respecte d’aquells centres que mantinguen un projecte educatiu arrelat al país, que es propose investigar i millorar en models pedagògics valencians i, com a premissa innegociable, que feren del català la llengua vehicular de l’educació.
8è. Que el País Valencià és i ha estat un territori i un poble obert als intercanvis culturals, però que no hem de quedar diluïts, com a poble, per cap altra cultura. Ni per l’espanyola, ni per cap altra cultura del món. L’enriquiment cultural dels valencians i de les valencianes ha de vindre dels immigrants del món que esdevenen, cada dia, nous i noves valencians i valencianes. Però ells han de saber qui som, on són i quina és la nostra cultura, la qual ha de ser la seva des del moment que vinguen a viure i a treballar al nostre territori. El món es fa petit, però hem de saber què dir quan algú ens trie com a poble d’adopció: som valencians, la nostra llengua és la catalana, compartim tots els valors de la democràcia, assumim els drets humans com a valors del nostre poble i existim des de fa gairebé 800 anys en el context europeu occidental, en el qual desitgem continuar existint amb veu pròpia.
9é. Que cal reconduir l’aparença pública de les dones, en tant que col·lectiu útil, protagonista i present a l’esdevenir del País, evitant el tractament publicitari que reben, i deixant de mostrar-les als mitjans de comunicació com a simples espectadores de la tasca col·lectiva, mentre s’amaga la seua importància en la tramesa cultural i identitària.
10é.- L’Estatut ha de reconéixer el dret dels ciutadans i de les ciutadanes a renunciar a l’acarnissament terapèutic, i en condicions extremes de malaltia o deteriorament irreversibles, decidir prèviament, mitjançant un testament vital, les condicions de la seua mort. I si tot això, amb moltes més coses que ara no plantegem, consta en el nou marc estatutari, nosaltres creurem que aquests polítics de fira que ens han tocat poden arribar a ser el que mai haurien deixat de ser: representants dignes del poble valencià. Primer que facen el que han de fer i després, ja ens els creurem.
Bon dia tingueu!!